L'ARTISTA

Teresa Vallmajó i Riera (Banyoles, 1944)

1950

La Teresa va començar a traçar línies de ben petita, en una pissarra gran que els seus pares van encomanar al fuster perquè dibuixés a la botiga mentre ells despatxaven darrera del mostrador, tot tallant amb cops secs la carn i servint menuderies. La clientela cada dia esperava amb un cert delit el dibuix de la nena de can Jep,  i asseguda a terra sentia com venien de les alçades veus preguntant juganerament “a veure què ha dibuixat avui la Teresa?”,  potser invocant ja un cert sentiment artístic en el seu ànim. 

Junt amb els altres tres germans, passa els estius a Garriguella, a la rectoria on exerceix l’oncle, Mossèn Francesc-Xavier Vallmajó, home de cultura afeccionat a les lletres i a la música, que de seguida entreveu les capacitats artístiques de la neboda i té en ment de dur-la a París, una plaça que encara conservava intacte el seu prestigi artístic i llegendari a província.  Mossèn Manuel Font i Bosch, en aquell temps assidu a les tertúlies del col·lega, i erudit de proximitat, faria una glosa ben delicada d’aquells primers anys de vocació: “Jo la recordo, encara una nena, dibuixant amb guixos de pissarra al sòl de l’eixida de la vella rectoria de Garriguella.

Maria Teresa, no massa enraonadora, tota ella somriure, adolescent i tímida, tenia necessitat de comunicar-se i ho feia amb els mitjans que tenia al seu abast. Jo la mirava traçant línies que es convertien en figures -gairebé sempre rostres- que Maria Teresa veia en un èxtasi íntim en un lloc indeterminat del seu subconscient. De moment, malgrat la precocitat de la noia, no semblava pas que hagués de seguir els camins de l’art; però quan l’exigència d’aquest es porta a la sang i urgeix, acaba per imposar-se a qualsevol obstacle. I és així com Maria Teresa va haver d’acceptar que havia nascut artista i aquesta descoberta la conduí a preparar-se tècnicament a fi d’assolir una expressió exacta, encara que transfigurada”.

Els obstacles més grans dels que parla l’antic mossèn arribaren ben aviat; el primer, el 15 de novembre del 1958, quan la mort de l’oncle i tutor estronca bruscament el camí fressat. El pitjor, el 9 de setembre dels 1959, quan mort el seu pare, Miquel Vallmajó,  i la família amb pocs mesos queda ben orfe de la protecció patriarcal tant necessària en aquells temps. La mare, Maria Riera, ella mateixa amb una vocació musical frustrada, tota sola al capdavant del negoci i amb quatre fills massa joves, requereix tota l’ajuda dels més grans, i la Teresa, amb catorze anys haurà de cuinar més que no pas dibuixar. Però la vocació persisteix per múltiples corriols.

 

“De tant en tant, neix una Santa Teresa, fundadora de no-res; els amorosos impulsos i sanglots amb què cerca d’assolir una bondat inabastable sucumbeixen i es dispersen entre infinitat d’obstacles, en comptes de centrar-se en una meta ben definida”. Preludi de Middelmarch, de George Eliot (traducció de Jordi Arbonès) 

1960

Havent cursat la seva formació primerenca al Sagrat Cor, a can Riera propicien que la noia continuï els seus estudis a l’Acadèmia, centre privat i català que amb figures de prestigi com el sr. Brugulat i el sr. Sanz, enriqueixen la base cultural de la ciutat i de tots els seus alumnes. La Teresa, inquieta de coneixement,  enllesteix el batxillerat en només dos anys i es diploma en Magisteri a Girona, mentre la mare l’acompanya a l’Escola de Belles Arts d’Olot on aprèn oficialment de la mà d’en Juli Batallé. La resta del camí ja serà en solitari, aprenent per sí sola, alimentant la seva cultura, educant la seva mirada i ensinistrant la seva mà amb totes les exposicions que podia veure, tant a Girona i Barcelona, com a Madrid, París, Viena, Londres, Atenes, Sant Petersburg....un Grand Tour escampat per tota las seva vida i que la portaria més enllà del seu estimadíssim August Renoir, a tocar de Matisse, Gauguin,  Rothko, Cy Twombly, Barnett Newman,  Clyfford Still o Fantin LaTour, fins ben endins de la Ilíada i el Don Quixot.

1970

Acabat el seu periple educatiu reglamentari, es casa amb en Rafel Cuenca i Juncà el 23 d’abril del 1968, i entra com a suplent de professor de dibuix a l’Institut Pere Alsius de Banyoles. Però sense massa escarafalls ni ànsies d’autoafirmació, acaba prioritzant la seva condició de mare i dedicant-se al manteniment i cura de la família, conservant sempre oberta aquella finestra al món que era la pintura i el dibuix, reservant sempre un lloc a casa seva on treballar una mica solitària, però mai aïllada.

Després d’una primera exposició a La Caixa d’Estalvis i de Pensions, a Girona, el matrimoni es decanta per obrir una galeria a casa mateix, a la planta baixa del carrer Major número 3, allí mateix on exerceix de mare tot el dia, per poder exposar regularment la seva obra sense haver de rodar massa món, compaginant-ho amb l’activitat docent al Club Guspira primer i a l’Escola de Belles Arts del Centre Excursionista de Banyoles després. Més enllà de la seva llar, al carrer Major de Banyoles, s’avindria a mostrar la seva obra ben escassament, a l’Artística de Girona i a la Casa de Cultura, a Santa Coloma, a Pineda, a Amer...

“Jo no sóc ningú! Qui ets tu?
No ets – Ningú – tampoc?
Aleshores ja som dos!
No ho diguis! Ho xerrarien – saps!.
Que trist – ser – Algú! 
Que públic – com una Granota – 
Dir el teu nom – tot el sant mes de juny –
A un Pantà que et reverencia!”                    

                                                                                   Emily Dickinson (traducció de D.Sam Abrams)

 


I EL LLOC...

Veure més