Maria Teresa, no massa enraonadora, tota ella somriure, adolescent i tímida, tenia necessitat de comunicar-se i ho feia amb els mitjans que tenia al seu abast. Jo la mirava traçant línies que es convertien en figures -gairebé sempre rostres- que Maria Teresa veia en un èxtasi íntim en un lloc indeterminat del seu subconscient. De moment, malgrat la precocitat de la noia, no semblava pas que hagués de seguir els camins de l’art; però quan l’exigència d’aquest es porta a la sang i urgeix, acaba per imposar-se a qualsevol obstacle. I és així com Maria Teresa va haver d’acceptar que havia nascut artista i aquesta descoberta la conduí a preparar-se tècnicament a fi d’assolir una expressió exacta, encara que transfigurada”.
Els obstacles més grans dels que parla l’antic mossèn arribaren ben aviat; el primer, el 15 de novembre del 1958, quan la mort de l’oncle i tutor estronca bruscament el camí fressat. El pitjor, el 9 de setembre dels 1959, quan mort el seu pare, Miquel Vallmajó, i la família amb pocs mesos queda ben orfe de la protecció patriarcal tant necessària en aquells temps. La mare, Maria Riera, ella mateixa amb una vocació musical frustrada, tota sola al capdavant del negoci i amb quatre fills massa joves, requereix tota l’ajuda dels més grans, i la Teresa, amb catorze anys haurà de cuinar més que no pas dibuixar. Però la vocació persisteix per múltiples corriols.
“De tant en tant, neix una Santa Teresa, fundadora de no-res; els amorosos impulsos i sanglots amb què cerca d’assolir una bondat inabastable sucumbeixen i es dispersen entre infinitat d’obstacles, en comptes de centrar-se en una meta ben definida”. Preludi de Middelmarch, de George Eliot (traducció de Jordi Arbonès)