"La meva cambra -la meva casa- és un refugi, un món petit creat per protegir-me de la amenaçant naturalesa". Amb aqesta frase el gran humanista Yi-Fu Tuan enceta un assaig sobre la noció de cultura entesa com a escapament, "Escapismo", com a fugida de l'ésser humà, vulnerable i conscient de la seva vulnerabilitat, cap a l'àmbit aprehensible i commesurable del propi interior: des de les nostres cases o els parcs temàtics fins a les religions o el somiar desperts o les drogues... construccions que ha emprès l'home en la Terra per controlar les forces tel·lúriques i inhumanes de la Naturalesa i que tot sovint li han obert les portes de l'infern (que és l'actual crisi climàtica sinó una via apocalíptica endegada per l'home en la terra?), però també les del paradís. Reconèixer aquest paradís, aquest "no-infern" en deia més humilment Italo Calvino, fer-lo perdurar en el temps i donar-li espai, aquesta és la gran gesta d'un intel·lectual, d'un creador que habita el món d'aquí. En aquest sentit el mateix Yi-Fu Tuan s'erigeix com a modèlic quan, en la seva fusió intercultural entre el confuncianisme de la terra nadiua i el cristianisme intel·lectual de l'Oxford adoptiu, comentava a un amic que el més important que li restava dels seus 45 anys d'estudis i lectures era la bondat. M'atreveixo a concloure que el mestre es referia a l'enyorat trinomi antic "bondat, bellesa i veritat", la paideia que permetria bastir la voncivència democràtica e la polis, tot un castell que ens salvaguarda de l'infern i que per l'home modern comença en el senzill interior d'una "cambra pròpia".
La Teresa, com la Virginia Woolf després d'observar el seu entorn immediat a Cambridge, com Yi Fu Tuan després d'estudiar i estimar el lloc i l'espai on s'ubica el seu cos des de Tientsin a Wisconsin, és fugint de l'interior del seu estudi, del seu pensament, que crea. Ja de ben jove, en una entrevista a "Los sitios" el 1973, la Teresa es declarava recelosa del gènere paisatgístic, del plein air que els impressionistes havien enaltit al capdamunt de la jerarquia de les arts i que a Banyoles havia arribat de la mà de Manel Pigem. Per ella, pintar les vistes de l'estany amb el cavallet palplantat a fora com la fita d'un explorador, era més aviat una "deserció", i preferí llavors, com prefereix encara, les flors, els retrats en la intimitat de l'estudi, els objectes disposats a sobre de la seva taula, la naturalesa morta, que no vol dir sense vida, ans aquietada, que vol dir sobretot paisatge interior. En un altre llibre, "Place, Art and Self", un "llibret" en diria el mateix autor, "un assaig exploratori que deixa espai suficient al lector per desenvolupar idees pròpies", Yi Fu Tuan converteix totes les obres d'art en un lloc, en un lloc virtual que permet a l'individu arrelar-se en terra acollidora i créixer i donar profunditat a l'ésser, a un mateix. "Tendeixo a aturar-me més estona davant els retrats que davant dels paisatges" confessa en el mateix llibre el geògraf, o davant dels interiors d'un Vermeer, prquè la "llum del sol entrant en una habitació plena d'objectes curosament arranjats -una gerra d'aigua aquí, una mandolina allà, un mapa a la paret- convida a somiar en el confort civilitzat que combina una acollidora intimitat amb indicis d'un immens món exterior". És a aquests objectes curosament arranjats que la Teresa ha dedicat les seves hores de treball en un interior, en el seu estudi del carrer Major número 3, aconseguint evocar la materialitat d'allò present, però sobretot tot un món d'absències, de flors que indefectiblement ja estaran mortes en algun racó: "veure el que no hi és rau en els fonaments de tota cultura humana" ("Escapismo"), o tament va dir el nostre Ramon Llull: "Digues foll, quina cosa és meravella?. Respongué: estimar més les coses absents que les presents, i estimar més les coses visibles, corruptibles, que les invisibles, incorruptibles" ("Llibre d'Amic e d'Amat").
