"En el seu reclòs poble d'Amherst va cercar la reclusió de la seva casa i en la seva casa la reclusió del seu vestit blanc i la de no deixar-se veure pels pocs amics que rebia" digué José Luis Borges sobre un dels artistes més estranys, i tant emblemàtics al seu torn, de la tradició literària estatunidenca. Emily Dickinson, en la seva necessària solitud, "com un fusell carregat" que espera perillosament l'arribada de l'amo per passejar pels boscos ("La meva vida és una arma carregada"), va crear un llenguatge sense parangó i més enllà dels títols llegendaris que pòstumament i per comoditat aliena li foren atorgats, des de la Reina Reclosa, a Gran Dama Blanca, o Monja d'Armherst, fou una dona sadolla de cultura i pensament profund, que en un entorn cultivat i purità, estudià a Mount Holyoke i al College fundat pel seu propi avi a Amherst, una dona que tenia amplis coneixements de música i ciència, de francès, llatí i alemany i mantenia una correspondència ambiciosa intel·lectualment amb el pastor Charles Wadsworth o l'editor T. W. Higginson. Emily Dickinson era, sobretot, un Volcà, "una vella, flegmàtica muntanya, tant quieta sovint, i que porta a dins una espantosa Artilleria" ("Mai no he vist Volcans"), que per tant, no hem de veure com el pol oposat al coetani Walt Whitman, ans com una homònima filla del mateix país jove i abraonat, una creadora tant plena de necessitat de viure i tant egocèntrica com ho fou el cantor èpic i exultant de Nova York. Aquell "Jo no sóc ningú!" del poema infantil que va traduir Sam Abrahams en el recull publicat als Jardins de Samarcanda, té el mateix pes d'autofirmació que el "Cant de mi mateix" de Walt Whitman, només que fet per una dona que només podia triar entre continuar vivint a la mateixa casa de quan era petita, com una nena gran, o casar-se i perdre així la condescent protecció d'un pare que li permetia escriure en plena nit. Valenta com era, va escollir continuar a casa, i passar a formar part dels creadors que ella mateixa anomenava de l'Ordre dels Descalços (Carta 265), i que avesats a l'economia domèstica, estalviadora i eficient, només necessiten d'un minúscul llapis a la butxaca del davantal, i d'uns retalls de paper rescatats de la paperera, per escriure una carta al món ("Aquesta és la meva carta al món"). És el mateix ordre en què militen, volgudament o inconscient, Giorgio Morandi a Grizzana, darrere del mur protector de les tres germanes... La mateixa ordre on trobem la Teresa, a Banyoles, amb les seves flors i els seus senzill objectes acumulats al seu estudi de sempre, al carrer Major número 3.
