Quan don Giovanni, en l’escena quarta del primer acte de l’òpera homònima de Mozart, convida tota la gent a passar a la seva mascarada amb la ben famosa proclama “È aperto a tutti quanti, viva la libertà”, està fent política. O més aviat la música ens està parlant de política. Després d’una sub-escena d’embolics amb Zerlina i Massetto, que finalitza amb un acord en Mi bemoll major, la irrupció de tota la orquestra, tambors i trompetes en un maestoso Do major, en un ritme clarament marcial, carrega les paraules del gran llibertí de referències socio-polítiques ben agosarades. “El 1787, en plena època del ferment que va permetre la Revolució Nord-americana i va precedir la Revolució Francesa, és fa difícil pensar que els auditoris no trobessin un caràcter subversiu en un passatge que en el llibret pot semblar perfectament innocent, sobretot després d’escoltar ‘Viva la libertà’ repetit una dotzena de vegades i entonat amb força per part dels solistes acompanyats per les fanfàrries de l’orquestra”. Charles Rosen ho identifica com un dels rars casos en què les consideracions extra-musicals exerceixen una funció dins les obres d’estil clàssic, en aquest cas les consideracions polítiques, doncs aquelles paraules cantades d’aquella manera, davant d’un auditori extremadament sensibilitzat (l’emperador Leopold d’Àustria era germà de Maria Antonieta, cunyat del ja trontollant Lluís XVI) i en un context clarament pre-revolucionari, no arribaven neutres a les oïdes del públic. I menys venint d’un compositor que estava en revolta permanent contra l’Antic Règim que el volia mantenir en servitud, un compositor que l’any anterior havia posat en escena i musicat la subversiva obra de Beaumarchais, “Les noces de Figaro”. Si en aquella opera el text en sí ja era prou punyent, reflectint explícitament la lluita de classes de l’època i sense necessitar de la música per explicar-se, en el “Don Giovanni” la música ho envaeix tot, cada racó del text i de la partitura, la música és la formalització de la revolta, la música ens ho diu tot perquè sadolla les paraules, les satura fins a desbordar-les. Per tant anem més enllà de la glosa que fa Rosen en la seva obra magna sobre “L’estil clàssic”, en què atribueix de caràcter extra-musical aquesta referència velada a la llibertat per part de Don Giovanni, en aquesta òpera tot és forma!, qualsevol element extern a l’obra és passat pel filtre de la tècnica, de l’estil. Perquè aquest Mozart ja té un peu posat en el Romanticisme, en el naixent concepte de “música absoluta”, en l’hermenèutica moderna que tant meravellosament assentaria E.T.A. Hoffmann quan afirmà “l’acord expressa l’amor, l’harmonia de tot el que, en la natura, és esperit”, l’esperit doncs s’enganxa al detall tècnic, i és el detall tècnic el que té la clau per a tota interpretació intra- i/o extra-musical.
