L’ART i L’EXILI.                                                         

Cicle anual de conferències. 2025

Exili, masculí. Pres del llatí exsilium, derivat d’exsilire, etimològicament significa “saltar enfora”, ja sigui de la pàtria o territori on es viu habitualment o lluny d’una persona estimada. Segons el Joan Coromines en tenim una primera compareixença documental anostrada el 1285 a Tortosa “Si i avia negun que no pogué pagar la pena, poguessen-lo condemnar a presó o a exil, segons lur arbitri” (BABL VIII, 250). Però les veus d’aquest terme són molt rares fins el 1939, quan el país migpartit per la Guerra Civil aboca els vençuts fora de la casa nadiua, “tramuntant la carena una nit de lluna plena, lentament sense dir re...” (Corrandes d’exili Pere Quart). Exiliar-se, doncs, seria fer un salt lluny de la terra de naixement i aquesta en seria la significació més immediata en un món en flames com l’actual. Els exiliats polítics, econòmics i ecològics, lluny de la casa, lluny del paradís domèstic que una guerra o una crisi han fet inhabitables. Però també hi ha una veu més metafòrica del terme exili, una alternativa a l’èxode físic que seria l’espiritual. Per preservar la pròpia integritat intel·lectual un hom pot recloure’s en l’aïllament interior. Seria un saltar cap a dins, en la solitud del propi interior per poder ser. Aquells que volgueren exiliar-se del sistema en una fugida social que constituïa per sí mateixa crítica cultural (Martin Margiella, Víctor Erice, Pier Paolo Pasolini), o aquells que volgueren recloure’s a casa per elevar-se per damunt de les migrades circumstàncies que els voltaven (Giorgio Morandi o Emily Dickinson). Un fugir del centre visible i exposat per poder continuar essent creativament lliures i significants.